La mobilitat, que interessa molt els usuaris perquè els afecta en el seu dia a dia, s’ha convertit en un tema cada cop més rellevant als principals mitjans de comunicació. Hem preguntat a Enric Sierra, director adjunt de La Vanguardia, i a Carlos Márquez, periodista expert en mobilitat d’El Periódico, com veuen, des dels seus diaris respectius, la situació actual de la mobilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana i com s’haurien d’afrontar els reptes de futur.

PER MARIA JOSEP CORAL

Ens agradaria començar amb una pregunta senzilla, a mode d’introducció. Com heu vingut avui a la seu del RACC? I com us moveu habitualment per la ciutat?

Enric Sierra: Jo he vingut amb el tramvia. Utilitzo el transport públic a Barcelona, però visc al Maresme i per entrar a la ciutat vaig en cotxe. Si sorgeix un imprevist d’última hora a la feina, no arribo a l’últim tren. I tornar en el bus nocturn és un infern. Va ple com l’autobús urbà, amb gent a peu dret i a tota velocitat per l’autopista.

Carlos Márquez: He vingut amb moto. Visc a Barcelona i, segons el dia, agafo la moto o la bicicleta plegable. Com a la gran majoria de ciclistes, fa anys em van robar la bicicleta i vaig decidir invertir en una bona bicicleta plegable. I també tinc una Scoopy de 300 cc.

La mobilitat té prou protagonisme als mitjans de comunicació?

Carlos Márquez: Al nostre diari hi té molt de pes. Desperta interès, qualsevol canvi en la mobilitat trastoca la vida de molta gent. Abans només parlàvem d’urgències: un tren avariat, un carril tallat a la Ronda, la vaga de taxis… però ara la gent demana anàlisi, interpretació, dades, que tractem la mobilitat amb un to “científic”, com fa el RACC als seus estudis.

Enric Sierra: En el nostre cas, és un tema recurrent al qual dediquem molt d’espai. Els lectors ens ho demanen, i també que fem un cert pressing perquè les administracions expliquin intervencions que afecten els usuaris, com el carril bici de Via Augusta, el túnel de Glòries o el col·lapse de l’AP-7. Els mitjans tenim una missió de servei públic, traslladar a les administracions elements de debat per incidir en les seves decisions i ajudar a trobar solucions.

Quin creieu que és el problema més greu de mobilitat que té Barcelona?

Carlos Márquez: La distribució urbana de mercaderies. Amb el taxi, són els dos sectors de la mobilitat que menys han evolucionat en els últims 50 anys. El 20% dels vehicles que circulen a la ciutat són comercials o furgonetes; i l’únic que ha fet l’Ajuntament és una aplicació de mòbil per controlar els temps de càrrega i descàrrega en comptes de l’antic disc horari de cartró.

Enric Sierra: Per mi, el gran problema és el dogmatisme, creure’s en possessió de la veritat absoluta. Els polítics han de prendre decisions avalades per informes tècnics molt ben fonamentats. Si les prenen avant la lettre, sense tenir en compte l’opinió dels tècnics o fent que els seus informes els siguin favorables, es generen problemes. Costa molt de creure que tècnics amb experiència estiguin d’acord a combinar la parada de l’autobús amb un carril de patinets i bicicletes, com passa a Via Augusta, o que per llençar les escombraries al contenidor o entrar en un taxi hagis de creuar un carril bici.

Com veieu el projecte d’unió del tramvia?

Enric Sierra: S’ha venut com el gran unificador metropolità, i això no és correcte. Ningú no es plantejarà anar amb tramvia d’Esplugues a Glòries. Un tramvia és un tren. No té gaire sentit col·locar vies de tren al mig de la ciutat quan hi ha altres solucions més barates i flexibles.

Carlos Márquez: No sé si està ben o mal estudiat, però no he vist mai un projecte tan analitzat com la unió del tramvia, amb volums i volums d’informes. Està tot calculat, també l’afectació en el trànsit transversal que creua la Diagonal. Després, la ciutat és volàtil. L’estudi pot dir que amb el tramvia es trauran milers i
milers de cotxes de la circulació. I això potser passarà o potser no.

S’està demonitzant l’ús del vehicle privat?

Enric Sierra: És culpa del discurs polític. Quan dius que els conductors de cotxes o furgonetes maten nens per la contaminació generes un sentiment de culpa a persones que porten un vehicle que no el poden canviar, perquè no tenen diners, però que el necessiten per moure’s. Aquestes persones no poden entendre que ells siguin els “dolents” i que altres usuaris siguin els “bons” aplaudits per una determinada ideologia.

Carlos Márquez: És veritat que hi ha una certa esquerra convençuda que té la raó i que utilitza un llenguatge amb el qual determinada gent es pot sentir agredida. També és cert que calia trencar un model heretat dels anys seixanta i setanta, quan el cotxe era símbol de prosperitat. Aquest trencament, iniciat amb el Bicing, potser es podia haver fet d’una manera més amable, però és difícil que una bicicleta de quinze quilos convisqui de manera amable amb un cotxe de 900…

Parlant de mobilitat ciclista, suposa un 3% dels desplaçaments a la ciutat i ocupa un espai públic molt superior…

Carlos Márquez: Per la circulació induïda. Los Angeles va fer més carrils a l’autopista per guanyar fluïdesa, i el resultat va ser l’augment de la circulació: més gent agafava el cotxe perquè hi havia més espai. Jo dono suport a l’aposta política per la bicicleta. I si vols que la gent vagi en bicicleta, necessites una infraestructura segura, i al RACC això ho heu estudiat i heu fet enquestes amb els usuaris que així ho diuen.

Hi ha massa exigència amb les obligacions dels ciutadans i poca autoexigència de les administracions amb les seves obligacions, com les inversions en Rodalies i altres infraestructures?

Enric Sierra: La política existeix per fer la vida més fàcil als ciutadans, i això implica construir un país a 15 o 20 anys vista, i no pensant en les pròximes eleccions. Aquesta visió a llarg termini no existeix des de fa anys, per això estem arribant al col·lapse. Sense tenir prou transport públic, li dius a la gent que no pot agafar el cotxe, fins i tot si no contamina. Compliquem la vida als ciutadans sense oferir-los cap solució.

Carlos Márquez: L’economista Richard Murray diu que els polítics han de prendre decisions que generin efectes quan ells ja no hi siguin. Ara es viu en el curt termini per la pèrdua de les majories. La política de pactes penalitza les decisions a 15 o 20 anys vista, perquè no generen guanys polítics i mediàtics immediats.

Enric Sierra: De fet, els responsables de Rodalies et diuen que les grans inversions que s’estan fent ara a Catalunya no suposaran cap gran salt quantitatiu ni qualitatiu a mitjà termini, només serviran per posar al dia un retard de 14 anys en els quals no s’ha fet res.

Segons un estudi del RACC, un 80% de persones que circula en cotxe per l’Eixample ve de fora de Barcelona i 7 de cada 10 diuen que no tenen alternativa en transport públic.

Carlos Márquez: Tothom pot reivindicar el seu dret a la mobilitat privada, però la ciutat s’ha de gestionar i tenim nivells de contaminació inquietants. La gent que marxa fora per tenir més verd no pot pretendre que li posin una parada de tren davant de casa. I crec que se’ls pot demanar un petit esforç, que optin per una mobilitat més sostenible. Et pots creure o no els estudis que vinculen 3.000 morts cada any a l’àrea metropolitana amb la pol·lució. Però que tenim una contaminació molt bèstia no cal demostrar-ho…la veus.

Enric Sierra: La gent marxa a viure fora sovint expulsada pel nivell de vida i els preus dels habitatges a Barcelona. Si no vinguessin cada dia a treballar-hi, la gran ciutat es convertiria en un poble. Venen a crear riquesa i no saben com moure’s. És molt noble la voluntat de tenir un planeta millor, però això s’ha de fer
de manera viable i realista, la gent necessita anar a treballar, a estudiar…

Per fi nalitzar, què demanaríeu al nou alcalde de Barcelona?
Carlos Márquez: Millorar la càrrega i la descàrrega, com he dit. I combatre la divisió en bàndols, en trinxeres, en què s’ha convertit la mobilitat entre
automobilistes, motoristes, taxistes, ciclistes, patinets, vianants… Si la gent relaciona les decisions de mobilitat amb un determinat posicionament polític, tot es complica. I hi afegiria la seguretat viària. Em sembla inquietant que continuï morint gent en accidents de trànsit a Barcelona, sobretot usuaris de motos.

Enric Sierra: Que abandoni el dogmatisme, que escolti més els tècnics, que escolti la ciutat i que pensi en gran, no només en els 1,6 milions de residents. Baixant al detall, si hi ha mesures que clarament no han funcionat, que no li tremoli la mà per revertir-les i buscar-hi una solució. I que torni a posar els peus a terra. La crisi climàtica és urgent i segur que trobem maneres d’abordar-la d’una manera consensuada.

Experiències exitoses amb el segell de Barcelona

Els barcelonins som sempre crítics amb la nostra ciutat, però és cert que en temes de mobilitat hi ha actuacions positives i models que es poden exportar. Hi ha alguna mesura en aquest àmbit que destacaríeu?

Enric Sierra: Per mi, les línies ortogonals de bus han estat un gran encert. I la coordinació semafòrica de Barcelona, l’anomenada “onada verda”, era exemplar, un altre gran encert… que ara s’ha perdut. L’Ajuntament l’ha tallat expressament perquè els vehicles no agafin velocitat.

Carlos Márquez: Jo diria el Bicing, que es va crear el 2007. Va ser l’element que va començar a canviar la mobilitat urbana. De fet, va ser un retorn de la bicicleta, perquè si mires vídeos dels anys vint, veus un munt de ciclistes circulant per la ciutat.